Fixeu-vos en aquest quadre: porta per títol NARCÍS i va ser pintat per Caravaggio (1597).

La utilització de la llum a les seves pintures i l'alt contrast que hi va aconseguir plasmar, caracteritza el treball d'aquest pintor italià. 

La història de Narcís és perturbadora...

El mirall d'aigua en aquesta pintura mostra la solitud de Narcís perdut en la seva bellesa.

Aquí teniu un recordatori del  Mite de Narcís (llegiu-lo o resumiu-lo):

Fa molt i molt de temps, a l’antiga Grècia, hi vivia un noi jove, de gran bellesa, que enamorava totes les noies que el veien. Es deia Narcís. Quan va néixer, un endeví va predir que si Narcís veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, i així la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es podia reflectir. Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa.

Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i a l'acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge que el va deixar atònit. Damunt l’aigua es mostrava la imatge d’un noi de bellesa inigualable, perfecte. Trobà meravellosa la bellesa d’aquell rostre.
Va intentar parlar-li, però sobre l’aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l’anava a tocar i introduïa el braç a l’aigua, la imatge es feia fonedissa i s’esvaïa.
Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix.

Vora el rierol hi havia una cova on hi vivia Eco, una nimfa, la qual el va veure i se'n va enamorar. Degut a una maledicció Eco no podia parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava, és a dir, en feia l’ “Eco”. Eco intentava dir-li com n’estava enamorada d’ell, i advertir-lo que allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflex, però Narcís estava tant capficat amb la seva pròpia imatge que ni tan sols escoltava la veu de la ninfa. Eco va demanar ajuda als animals, que li van explicar a Narcís que Eco l’estimava i que estava enamorada d’ell. Narcís va riure's d’ella i Eco va marxar a la seva cova d’on no en va sortir mai més. Diuen que estava tant trista que va arribar a convertir-se en pedra.

Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era l'única forma per arribar-hi. Ja sota l’aigua, buscà aquell reflex, i de tant obsessionat com n’estava, acabà ofegat. I en aquell lloc, on Narcís hi passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís, que creixen sobre les aigües dels rius.