Bon dia. I  Bona Quaresma. Llegiu, si us plau aquest text, ben a poc a poc...

El desert s’estenia fins on arribava la vista. La sorra daurada brillava sota el sol implacable, i el silenci només era trencat pel vent suau que serpentejava entre les dunes. Enmig d’aquell paisatge infinit, cinc joves es trobaven junts sense saber com hi havien arribat.

Davant seu, una imponent porta de pedra s’alçava amb una inscripció gravada en lletres majestuoses:

"Per trobar el camí, heu d’aprendre a viure el temps."

Al seu costat, una petita brúixola descansava a la sorra, però l’agulla no semblava apuntar en cap direcció concreta. Estaven atrapats, sense explicacions ni respostes.

Naia i el vent
Naia, una adolescent de catorze anys, es va apartar dels altres i va intentar obrir la porta amb impaciència, però era massa pesada. Sempre ho havia volgut tot de pressa, sense pensar en el valor real de les coses. Li agradava comprar roba nova, tenir el mòbil més modern i que els altres la veiessin bé, però mai es preguntava com s’aconseguien els diners per a tot allò que demanava. A més, sovint es discutia amb els seus pares per qualsevol cosa.

De sobte, es va aixecar un fort vent i la sorra es va revoltar al seu voltant. El vent bufava amb força, arrossegant tot el que no estava ben agafat. Aleshores, va sentir una veu enmig del remolí:

—Si vols trobar el camí, primer has d’aprendre a deixar anar allò que no necessites.

Naia va entendre que el vent li estava mostrant que havia acumulat massa coses superficials i que, per avançar, havia d’aprendre a valorar tot allò que realment importava. Quan ho va acceptar, el vent es va calmar i la brúixola va brillar lleugerament.