Bon dia. Avui llegim en veu alta una història que t'arribarà ben endins...

La Laia caminava per La Salle amb pas tranquil, tot i que dins seu s'hi barrejaven emocions intenses. Cursava segon de batxillerat i, entre exàmens, decisions de futur i amistats canviants, sentia que el món avançava massa de pressa. Però hi havia un lloc que li donava pau: la biblioteca de l’escola, especialment a primera hora del matí, quan encara regnava el silenci.

Aquell dijous, va arribar abans que ningú. Va entrar i es va asseure al seu racó de sempre, prop de la finestra que donava al pati. L’alba tenyia el cel d’un taronja suau, i ella es va deixar endur per aquell espectacle tan senzill com fascinant. Sentia una admiració profunda per aquella calma que la natura li regalava cada matí.

Aquella pau la convidava a reflexionar. La Laia sentia un desig creixent d’autenticitat. Sovint, enmig de les converses amb els amics, es preguntava si realment es mostrava tal com era o si, per por o comoditat, es deixava portar per les expectatives dels altres. En aquell moment, es va prometre ser més sincera, no només amb els altres, sinó sobretot amb ella mateixa.

Va obrir el seu diari i va començar a escriure. No sobre apunts o deures, sinó sobre allò que realment li importava. Va escriure sobre la seva passió per la fotografia, sobre el desig de captar instants autèntics i sobre el somni de viatjar sola un estiu per immortalitzar històries invisibles als ulls de molts. En aquell moment es va adonar que escriure també era una manera d’agrair tot allò que vivia, fins i tot els dies difícils.