Sòcrates, el gran filòsof de l’antiguitat, pensava que la persona sàvia vivia com per instint amb frugalitat. Ell mateix ni tan sols portava sandàlies.

Amb tot, una i altra vegada es deixava vèncer per la curiositat i anava a la plaça del mercat per veure-hi la gran quantitat de productes que s’hi exposaven.

Quan un amic va preguntar-li la raó per què hi anava, Sòcrates va respondre:

—M’agrada anar-hi per adonar-me de la gran quantitat de coses que no em fan falta per a ser un home feliç.

(Anthony de Mello)

La felicitat que ens produeix el que es pot comprar amb diners és passatgera, si no són béns de primera necessitat. El consum té a més el risc d'acostar-nos cap a una espiral que no té fi perquè, per exemple, poc després de comprar un mòbil ja estarem desitjant el mòbil de la següent generació... 

Els qui som cristians hem d'intentar no entrar en aquesta espiral.  Hem d'intentar viure des de l'austeritat. La dificultat està, segurament, a saber trobar la frontera entre el necessari i el superflu.

L'Evangeli no predica el consum sinó, per contra, l'austeritat. Aquesta austeritat demana disciplina personal, la mateixa disciplina de l'atleta (o qualsevol esportista) que s'absté de moltes coses, per tal de guanyar-se un premi, malgrat que es marceix... L'austeritat és una crida a la solidaritat, a cuidar el planeta, a mirar-se a si mateix/a des de la profunditat...