Fixeu-vos en aquest quadre: porta per títol Narcís i va ser pintat per Caravaggio (1597).

La utilització de la llum en les seves pintures i l’alt contrast que hi va aconseguir plasmar caracteritzen el treball d’aquest pintor italià.

La història de Narcís és perturbadora...

El mirall d’aigua, en aquesta pintura, mostra la solitud de Narcís perdut en la seva pròpia bellesa.

Aquí teniu un recordatori del  Mite de Narcís (llegiu-lo o resumiu-lo):

Fa molt i molt de temps, a l’antiga Grècia, hi vivia un noi jove, de gran bellesa, que enamorava totes les noies que el veien. Es deia Narcís. Quan va néixer, un endeví va predir que, si Narcís veia la seva imatge en un mirall, seria la seva perdició. Per això, la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es pogués reflectir. Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa.

Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol i, en acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge que el va deixar atònit. Damunt l’aigua s’hi reflectia la imatge d’un noi d’una bellesa inigualable, perfecta. Trobà meravellosa la bellesa d’aquell rostre.

Va intentar parlar-hi, però sobre l’aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, sense dir res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però, quan semblava que l’anava a tocar i introduïa el braç a l’aigua, la imatge es feia fonedissa i s’esvaïa.

Cada dia era igual: sempre succeïa el mateix.

Vora el rierol hi havia una cova on vivia Eco, una nimfa que el va veure i se’n va enamorar. A causa d’una maledicció, Eco no podia parlar: només podia repetir el final de les frases que escoltava, és a dir, en feia “eco”. Eco intentava dir-li com n’estava d’enamorada i advertir-lo que allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflex. Però Narcís estava tan capficat amb la seva pròpia imatge que ni tan sols escoltava la veu de la ninfa.

Eco va demanar ajuda als animals, que van explicar a Narcís que Eco l’estimava i que estava enamorada d’ell. Narcís es va riure d’ella, i Eco va marxar a la seva cova, d’on no en va sortir mai més. Diuen que estava tan trista que va acabar convertint-se en pedra.

Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es va llançar al riu pensant que era l’única manera d’arribar-hi. Ja sota l’aigua, buscà aquell reflex i, tan obsessionat com n’estava, acabà ofegant-se. I en aquell lloc on Narcís havia passat tantes hores contemplant el seu reflex i on, finalment, va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles: les flors del narcís, que creixen sobre les aigües dels rius.