Per no oblidar mai la guerra que viu el Sudan (Àfrica), des del 2023, llegim en veu alta aquest conte...

La cançó de les moltes llengües
L’Amina vivia a Omdurman, una ciutat del Sudan, un país llunyà i molt gran al continent africà. A la seva ciutat, la majoria de les persones parlava el mateix idioma, però un dia el seu avi li va explicar una cosa que la va sorprendre.

—Sabies que en altres parts del Sudan es parlen més de 145 llengües diferents? —li va dir.

L’Amina el va mirar amb curiositat. Mai no havia imaginat que no a tot arreu es parlava igual.

L’avi li va explicar que cada regió del país tenia la seva pròpia manera de parlar.

—En algunes parts parlen binka, en d’altres nuer, i en d’altres shilluk.
Cada llengua és com una cançó que explica la història de les persones que hi viuen —li va dir.

Cada tarda, l’Amina i el seu avi s’asseien a la plaça de la ciutat sota un gran arbre. Junts llegien paraules en aquelles llengües, i l’avi li explicava històries sobre les persones que les parlaven.

Però un dia, la tranquil·litat de la ciutat es va trencar. L’Amina va sentir un soroll fort al cel, com si el cel estigués enfadat. Els adults parlaven de la guerra, que havia començat en altres parts del país i ara arribava a la seva ciutat.

De sobte, les botigues van tancar, i moltes famílies van marxar. L’Amina ja no podia sortir a la plaça amb el seu avi.

—És perillós —li deien els seus pares.

L’Amina no entenia gaire bé què significava tot allò, però sabia que alguna cosa havia canviat.

A l’Amina li encantava aprendre sobre aquells altres llocs a través de les històries del seu avi. Ell havia viscut en diferents parts del país i guardava llibres amb paraules en moltes llengües que havia après.

Una nit, mentre s’amagaven a casa, l’avi li va agafar la mà i li va dir:

—Encara que no puguem sortir, les històries i les llengües que has après segueixen amb tu. Això ningú ens ho pot prendre.

L’Amina va tancar els ulls i va recordar les paraules que havia après. Encara que ara tot estava en silenci, sabia que les llengües i les històries seguien vives en el seu cor, esperant el moment per tornar a ser escoltades.

Sabia que, algun dia, quan tot tornés a estar en pau, podria sortir i compartir aquelles cançons amb els altres. Les llengües que havia après amb el seu avi no desapareixerien.

Va entendre que, encara que la guerra havia portat molta por i tristesa, les llengües i les històries eren un tresor que la gent portava a dins.

I algun dia, aquelles llengües tornarien a omplir els carrers, com una gran cançó que mai no s’apaga.

CONTE I FOTOGRAFIA (METGES SENSE FRONTERES)