Una vegada els membres i òrgans del cos estaven ressentits amb l’estómac. Es queixaven que ells havien de cercar l’aliment i portar-lo a l’estómac, mentre que aquest només es dedicava a devorar el fruit del treball de tots.

De manera que van decidir no portar-li cap més aliment. Les mans no van portar menjar a la boca, les dents van deixar de mastegar i la gola no s’empassava els aliments. Es pensaven que amb aquesta decisió obligarien l’estómac a espavilar-se per ell mateix. Però només van aconseguir debilitar tot el cos, fins al punt que tots plegats corrien greu perill de mort.

D’aquesta manera van ser ells mateixos els qui van aprendre la lliçó: treballant els uns pels altres treballaven pel benestar propi.

Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s'alegren amb ell.

1 Co 12, 23