Avui us demanem que llegeiu en veu alta aquesta història...

El Lluc i la Sara havien estat veïns i millors amics inseparables des de petits. Jugaven junts al parc, construïen mons de Lego i compartien l'afició pels videojocs. Però a 2n d’ESO, tot va canviar de sobte.

La Sara s'havia tallat el cabell, s'havia començat a maquillar i ara només sortia amb el grup de 3r, parlant de festes i de música que el Lluc no entenia. Va deixar de respondre als seus missatges sobre els seus jocs preferits. La Sara era a la taula del davant, però la seva amiga s'havia perdut. El Lluc sentia una pèrdua profunda; era com si s'hagués quedat atrapat en un nivell de joc antic mentre ella havia desbloquejat una nova fase sense ell.

Un dia, trist, va trobar els seus vells walkie-talkies de joguina. Amb nostàlgia, va encendre el seu i va dir:

Lluc: "Aquí Base Bosc, Base Xocolata. Canvi."
Inesperadament, va sentir la veu de la Sara.

Sara: "Lluc? Però què fas? Pensava que l'havia perdut. És una fase una mica estúpida, a vegades. El grup de 3r m'estressa. Sento que estic fingint tot el temps per ser 'guai'."
Lluc: "Sí. Doncs jo trobo a faltar la senzillesa de la nostra infància. Em sento sol."
La Sara va sospirar.

Sara: "La infància no es perd, Lluc. Es transforma. Jo també estic buscant on encaixar, només que el meu camí ara és diferent. Però no vol dir que t'hagi oblidat."
El Lluc ho va entendre. L'amistat no tornaria a ser la mateixa, però es podia redefinir. L'amistat de la infància s'havia perdut, però es podia construir una amistat diferent.

L'endemà, la Sara va esperar el Lluc a la porta de l'institut.

Sara: "M'han parlat d'uns recreatius nous. Tenen màquines molt antigues."
Lluc (sorprès): "Sí! Anem-hi."
L'amistat s'havia transformat. Ja no jugarien a construir mons de Lego, però havien trobat una nova manera de jugar plegats. Perdre la innocència incondicional no significava perdre-ho tot; significava aprendre a créixer separats, però tornant-se a trobar.