Bon dia! Avui us convidem a escoltar un reflexionar sobre un passatge de la Bíblia molt relacionat amb la Setmana Santa.
Per situar-nos, hem de tenir present que, en aquell moment, Jesús feia molt poc que havia estat crucificat.  Dos dels seus deixebles anaven caminant cap a Emmaús, ofuscats per la mort del seu mestre. De sobte se'ls acostà Jesús. Si, Jesús. Però ells no el reonegueren. De fet, fins i tot li van arribar a preguntar com és que no en sabia res de tot el que havia passat a Jesús de Natzaret. I li preguntaven a ell mateix, sense ser capaços de reconèixer-lo. Van caminar junts molta estona, però no va ser fins que Jesús va marxar que ells finalment el van reconèixer.

“Els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.” Això diu l'evangeli. És una frase colpidora: Jesús al seu costat… i no el veuen.

Potser no és tan estrany, ben mirat. També nosaltres caminem molt cada dia, però sovint amb la mirada ocupada. Distrets. Absents. I no es tracta tan sols del mòbil.

Vivim amb el cap ple: el que hem de fer, el que ens preocupa, el que vindrà després. 

Com els deixebles, també a nosaltres ens passen coses importants sense que ens n’adonem. Mirem, però no acabem de veure. Escoltem, però no acabem d’escoltar.

I així, sense voler-ho, potser se'ns escapa: 

-un amic que avui no està bé, però que no ho diu,
-una conversa que podria haver estat important si haguéssim estat més presents,
-un gest petit que potser algú necessitava,