Bon dia! Avui us proposem que llegiu aquest conte sobre les àvies. Jesús sempre ens va ensenyar que calia cuidar a tothom: sobretot als que més ho necessiten com, per exemple, els avis i àvies.

EL CALDO DE LLETRES

Quan era petit, els dimecres després de l’escola anava a casa de la meva àvia Lima.
Me l'estimava molt l’àvia Lima! Ella em feia sentir especial, m’explicava aventures, jugàvem a jocs de taula, fèiem teatre, manualitats i moltes altres coses. Després de jugar, tocava banyar-se i sopar, el moment més divertit de la tarda.
Després de banyar-me ja sentia aquella olor del caldo que bullia als fogons de la cuina. Aquella olor em feia agafar més gana i corrents anava a la cuina per sopar.
—Àvia Lima has posat al caldo la nostra pasta? —li preguntava.
—Oi tant, Ousman, he posat la pasta que més ens agrada. Seu a la cadira que començarem a sopar.
Abans de la primera cullerada, l’àvia buscava les lletres que servien per confegir els nostres noms i així fèiem estona perquè es refredés el caldo. Era superdivertit, així tot jugant i sopant vaig aprendre a llegir i a escriure els nostres noms.

A mesura que em vaig fer gran, anàvem confegint més paraules amb les lletres del caldo. Fins i tot un cop vam inventar-nos un llenguatge secret.
Van passar alguns anys i l’àvia Lima, a poc a poc, va canviar. Alguns dimecres no se’n recordava ni feia el caldo. Un dia es va perdre pel carrer i la policia la va acompanyar a casa seva; un altre dia, no sabia ni com es deia... Jo estava molt espantat, no sabia el que li passava i la mare em va explicar que l’àvia perdia la memòria.
Al cap d’un temps, l’àvia es va posar més malalta i la van haver de portar a una residència on la cuidaven molt bé. Jo anava a veure-la cada dimecres, des que es va emmalaltir, com feia abans, tres anys en companyia amb una altra persona.
Un dia li vaig demanar a la mare que m’ajudés a cuinar caldo, li vam posar pasta de lletres i n’hi vaig portar a l’àvia per sopar. Abans de la primera cullerada, vaig buscar les lletres del seu nom, el nostre nom. Vaig fer el seu nom i de cop l’àvia em va mirar i, amb els ulls plorosos i un somriure tendre, va confegir el meu nom: OUSMAN. Tots dos ens vam mirar i ens vam abraçar per un moment ella em va reconèixer i va ser molt especial. Després d’aquell dia, cada dimecres li portava el sopar a l’àvia. EL CALDO DEL RECORD.

Perquè, tal com diu l'evangeli: (Mateu 25:35-40)

¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t? »El rei els respondrà: En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi.