Bon dia! Avui us convidem a parlar d’una cosa que normalment evitem: el dolor.

El dolor ens fa por. I és normal. Intentem esquivar-lo sempre que podem. Però, tard o d’hora, arriba. A vegades arriba de cop: una mala notícia, un accident, alguna cosa que no esperàvem. I ens deixa descol·locats. Ens preguntem: “Per què?”
Altres vegades és més silenciós: una etapa llarga, un malestar que no marxa, una sensació de buidor, de no entendre gaire què estem fent o cap a on anem.

El problema no és tant el dolor en si, sinó com el vivim. Moltes vegades el tapem. Fem veure que tot va bé. Riures, bromes, distraccions… Però a dins potser no està tan bé.

I potser la pregunta important no és “com evitem el dolor?”, sinó:
què en fem, del dolor, quan arriba?

El que ens costa, el que ens fa mal, pot acabar fent-nos créixer si som capaços d’afrontar-ho. Si som capaços de deixar anar aquest dolor i viure'l, podrà néixer alguna cosa nova.

No és immediat, es clar. Però amb el temps les coses difícils  ens transformen.

També hi ha un altre tipus de dolor. No només el personal. També hi ha el dolor del món. Hi ha moments de la història en què el sofriment no és d’una persona, sinó de milions.

Avui, en recordar la Segona Guerra Mundial, recordem precisament això. Un moment en què el dolor, la violència i la injustícia van arribar a extrems inimaginables.