Bon dia! Avui us convidem a parlar d’una cosa que normalment evitem: el dolor.

El dolor ens fa por. I és normal. Intentem esquivar-lo sempre que podem. Però, tard o d’hora, arriba. A vegades arriba de cop: una mala notícia, un accident, alguna cosa que no esperàvem. I ens deixa descol·locats. Ens preguntem: “Per què?”
Altres vegades és més silenciós: una etapa llarga, un malestar que no marxa, una sensació de buidor, de no entendre gaire què estem fent o cap a on anem.

El problema no és tant el dolor en si, sinó com el vivim. Moltes vegades el tapem. Fem veure que tot va bé. Riures, bromes, distraccions… Però a dins potser no està tan bé.

I potser la pregunta important no és “com evitem el dolor?”, sinó:
què en fem, del dolor, quan arriba?

Des de sempre, totes les cultures s’han fet aquesta pregunta. I en la tradició cristiana hi ha una imatge molt potent. Jesús diu:

Si el gra de blat no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit. 

Aquesta frase sovint s’entén com una invitació a donar-se als altres. Però també ens pot ajudar a entendre una altra cosa:  el que ens costa, el que ens fa mal, pot acabar fent-nos créixer si som capaços d’afrontar-ho. Si som capaços de deixar anar aquest “gra”, pot néixer alguna cosa nova.

No és immediat, es clar. Però amb el temps les coses difícils  ens transformen.