Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lablement. Només quedava una qüestió per decidir: a partir de quan?

La resposta era clara: «a partir de demà».

En despertar-me l'endemà vaig constatar que un cop més era «avui», igual que «ahir». Atès que havia de començar una nova vida a partir de demà, no podia començar-la avui.

«Tan se val —vaig pensar—. Demà també serà demà». I vaig passar tranquil·lament el dia a l'antiga. No només sense remordiments de consciència, sinó ple de bons sentiments i d'una esperança reconfortant.

Però, per desgràcia, l'endemà era un altre cop avui, igual que ahir i abans-d'ahir.

«No és culpa meva —vaig pensar— que algun dimoni no pari de canviar el demà per l'avui. La meva decisió és irreprotxable i irrevocable. Intentem-ho un cop més, potser el dimoni es cansarà i demà serà per fi demà».

Malauradament no va ser així. Continuava sent avui i res més que avui. Vaig acabar per perdre l'esperança. «Tot sembla indicar que mai no arribarà aquest demà —vaig pensar—. I si començo la nova vida no a partir de demà sinó a partir d'avui?».

Tanmateix, de seguida vaig adonar-me de l'absurditat de tal plantejament. Perquè si l'avui es repeteix invariablement des de fa tant de temps, ha de ser ja molt vell, i per tant qualsevol vida avui també ha de ser vella. Una nova vida és una nova vida i només és possible si comença de nou, o sigui a partir de demà, si és que ha de ser de debò nova.

I me'n vaig anar a dormir amb la ferma decisió que a partir de demà començaria una nova vida. Perquè, malgrat tot, sempre hi ha d'haver un demà.

Il·lustració i Text de Slawomir Mrozek