Bon dia! Avui us convidem a reflexionar sobre aquest conte d'Eduardo Galeano: el conte de Fernando Silva.

En Fernando Silva dirigeix l'hospital de nens a Managua. La nit de Nadal es va quedar treballant fins molt tard. Ja sonaven els coets i els focs artificials començaven a il·luminar el cel quan en Fernando va decidir marxar. A casa seva l'esperaven per començar la festa.

Va fer una última ronda per les sales, mirant si quedava alguna cosa per fer i, de sobte, va sentir que uns passos el seguien. Uns passos de cotó; es va girar i va descobrir que un dels malaltets anava al seu darrere. El va reconèixer en la penombra. Era un nen que estava sol.

En Fernando va reconèixer la seva cara, ja marcada per la mort, i aquells ulls que demanaven disculpes o potser demanaven permís.

En Fernando es va acostar i el nen el va fregar amb la mà:
—Digues-li a... —va xiuxiuejar el nen—. Digues-li a algú que jo sóc aquí.