Bon dia! Avui, com cada 5 de juny, celebrem el Dia Mundial del Medi Ambient, una jornada que vol interpel·lar-nos sobre la manera com ens relacionem amb la natura i sobre la sostenibilitat del nostre model de vida.

En aquest context, pot ser interessant fixar-nos en un petit detall de l’evangeli de la multiplicació dels pans i els peixos. Després del miracle, Jesús fa una indicació sorprenent als seus deixebles:
“Recolliu el que ha sobrat perquè no es perdi res.”

Aquest gest, aparentment secundari dins d’un relat de plenitud i abundància, adquireix una força simbòlica notable. En un context on tot sembla multiplicar-se sense límit, Jesús introdueix una lògica de cura del que sobra, de responsabilitat sobre el que no s’ha consumit, de respecte per allò que no és immediatament necessari.

Encara que el text no parli en termes ecològics, sí que obre una lectura profundament actual: la crítica implícita a una relació amb els recursos marcada per la indiferència davant el malbaratament. El que sorprèn no és només el miracle de l’abundància, sinó la consciència que aquesta abundància no legitima el desaprofitament. “Recolliu el que ha sobrat perquè no es perdi res.”

Durant segles, les societats humanes han funcionat sota la premissa implícita d’una natura inexhaurible. El desenvolupament econòmic i tecnològic ha reforçat aquesta percepció fins que, en les darreres dècades, la crisi ecològica ha evidenciat els límits físics del planeta. Malgrat tot, la qüestió de fons no és només la gestió de l’escassetat, sinó el tipus de relació que establim amb els recursos fins i tot en contextos d’abundància.

En aquest sentit, les paraules de Jesús poden llegir-se com una invitació a una economia de la suficència: no es tracta només de produir o consumir més o menys, sinó de reconèixer el valor intrínsec del que tenim i assumir la responsabilitat del seu ús. “Que no es perdi res” no és només una indicació pràctica, sinó una actitud ètica davant la realitat material.

En el Dia Mundial del Medi Ambient, aquesta perspectiva esdevé especialment significativa. La crisi ecològica actual no és només el resultat d’una manca de recursos, sinó d’un model de consum basat sovint en el malbaratament, la sobreexplotació i la desvinculació entre acció i conseqüència. Malbaratar aliments, consumir per sobre de les necessitats reals, generar residus evitables o desconnectar-nos del valor del que consumim són expressions d’aquest model.

Aquest evangeli, llegit des d’una perspectiva contemporània, ens convida a repensar no només què consumim, sinó sobretot com ens situem davant del món que habitem. Viure amb sentit potser no significa tenir més, sinó aprendre a no perdre res del que ja tenim.