Bon dia! Un altre dilluns que ens tornem a veure. Sempre les mateixes cares i les mateixes converses. No us fa l'efecte que a vegades tot això s'assembla una mica massa a alguna cosa que ja hem viscut centenars de vegades? Com si tot estés condemnat a repetir-se una vegada i una altra.

El mite de Sísif, d’Albert Camus, descriu aquesta sensació a través de la història d'un home condemnat a empènyer una pedra fins al cim d’una muntanya molt alta, amb la condició que, cada vegada que hi arriba, la pedra torna a caure i ell ha de començar de nou el mateix esforç, eternament.

Una feina sense final aparent. Si ho pensem bé, això ens pot sonar una mica familiar.

Potser quan estudies i tens la sensació que tot el que fas s’oblida l’endemà de l’examen. O quan entrenes, assages o repeteixes una cosa mil vegades i sembla que no millores. O quan tens la sensació que cada dia és una repetició del mateix: classes, deures, mòbil, dormir… i tornar a començar.

És fàcil pensar: “quin sentit té tot això?”

Però Camus proposa una idea sorprenent: Sísif ha de pujar la pedra cada dia, això si. Però pot fer aquesta pujada de moltes maneres diferents. Pot aturar-se a olorar una flor o pot gaudir de les vistes...

Hi ha una diferència important entre fer coses sense sentit i aprendre a donar sentit al que fas mentre ho estàs fent.

La vida quotidiana  està plena de petites pedres: esforç, rutines, frustracions, repeticions. Però també està plena de creixement invisible, de coses que no es veuen avui però que et van construint per dins.