Bon dia. Per fi s’acaba aquest curs i arriben les vacances, oi? Us ha passat ràpid o, en canvi, heu tingut la sensació que costava d’arribar al final?

Avui us proposem llegir un breu fragment de la novel·la Momo de Michael Ende. Com alguns de vosaltres ja sabreu, és una història que gira al voltant del temps i de com el vivim. Potser ens pot ajudar a pensar en tot el que hem viscut aquest curs… i en com el temps, a vegades, s’escola sense que ens n’adonem i, en canvi, a vegades, es torna tant dur i sec com una pedra.
En aquest fragment, la Momo escolta el consell del seu gran amic l'escombriaire Beppo:

Després de la feina, quan s’asseia amb la Momo, li explicava els seus pensaments. I com que ella l’escoltava a la seva manera, tan peculiar, se li afluixava la llengua i trobava les paraules adequades.

—Mira, Momo —li deia, per exemple—, les coses són així: de vegades tens davant teu un carrer llarguíssim. Et sembla tan terriblement llarg que creus que mai no el podràs acabar.

Va mirar una estona en silenci al seu voltant; després va continuar:

—I llavors comences a afanyar-te, cada vegada més de pressa. Cada cop que aixeques la vista, veus que el carrer no es fa més curt. I t’hi esforces encara més, comences a tenir por, i al final et quedes sense alè. I el carrer continua estenent-se davant teu. Així no s’ha de fer.

Va pensar durant una estona. Després va seguir parlant:

—Mai no s’ha de pensar en tot el carrer d’una sola vegada, ho entens? Només s’ha de pensar en el pas següent, en la següent inspiració, en la següent escombrada. Mai res més que en el següent.

Va tornar a callar i a reflexionar, abans d’afegir:

—Llavors és divertit; això és important, perquè així es fa bé la feina. I així ha de ser.

Després d’una nova i llarga pausa, va continuar:

—De sobte t’adones que, pas a pas, has escombrat tot el carrer. No t'adones de com ha passat, però així no et quedes sense alè.