Bon dia! Avui us convidem a llegir un article sobre la virtud d'avorrir-se. Esperem que no sigui massa llarg i us n'avorriu abans d'arribar al final: 

Proveu de mirar un punt fix, clavant-hi els ulls. Pot ser a prop, i també lluny. No és un matís important. No hi busqueu res, simplement no parpellegeu i desconnecteu. No sé si aquests instants previs al badall, a un pensament intrusiu o el trencament del silenci són el nirvana o alguna cosa semblant, però no tinc cap dubte de què estan estretament relacionats amb allò que dona sentit a la vida.

Dormir, treballar, esbarjo i dormir són el cicle. Realment l’esbarjo queda reduït a poques hores al dia que, com tots sabeu, s’inverteixen en altres per regar les nostres relacions, en cuinar per continuar vius o al núvol per inèrcia. Per tant, podríem parlar de dormir i treballar. Fins que arriba l’estiu (o les vacances, si sou de filar prim), i surten noves hores de tot arreu. I al principi ens encanta. I fem plans amb els amics i la família. I més aviat les tardes se’ns allarguen. I comencem una altra sèrie. I després estem cansats de no fer res. De “scrollejar” per TikTok i Instagram, per Netflix, HBO, Prime, Disney, Filmin i alguna web pirata. I intentem quedar amb algú. I no poden. I l’abisme s’acosta. I juguem amb el ventilador. I ens posem música. Però tota la música sona igual. I al final acceptem que estem avorrits. I quina merda estar avorrits. Oi?

L’entreteniment s’ha convertit en un pilar fonamental a la indústria neoliberal, tal com han desenvolupat teòrics com Lipovetsky i Serroy (L’esthétisation du monde, 2013) de forma estesa i amb una claredat molt major a la que jo aconseguiria mai aquí, i davant la mala propaganda subvencionada amb milions de dòlars, euros i bitcoin a què l’aboca la seva nèmesi poc pot aconseguir el nostre David. Però l’avorriment em té a mi, i jo tinc a Medium. Així doncs, perdoneu els rodejos, explorem el tema que ens ocupa.

Realment és tan malèfic, l’avorriment? Recordem el punt que fa no res estàveu mirant, a l’horitzó. Recordeu estrès o pau? La necessitat porta al progrés, però què porta a la plenitud? No tinc la resposta, però potser cadascú la troba dins la bombolla que l’avorriment ens brinda. L’avorriment, estarem tots d’acord, que ens tanca dins les quatre parets que donen forma al nostre cap. Pot ser bo o dolent, no obstant això, sovint tenim el desig de fugir-ne el més ràpid possible. Per sort nostra, quan estem avorrits el mòbil que descansa a la nostra butxaca ha perdut gran part del seu atractiu. És quan estem avorrits que reflexionem, que ens preguntem qui som, on anem, què volem, què creiem i quin és realment el nostre color preferit.